Adoptar:Un mar d'amor

Final de Vacances d'Estiu!!!

2008-08-29T18:44:00.000+02:00

Tot té un inici i un final i les vacances també. Després de dos mesos de vacances, d'anar amunt i avall pel país (hem fet 2500Km), estem contents de tornar a ser a casa sans i estalvis. Hem disfrutat dels nostres fills fent activitats que la resta de l'any no podem fer:Hem pescat orades des de la barca d'en Joan Lluís i l'Anna, al delta de l'Ebre, hem viscut la Festa del serpent de Manlleu i la festa major del poble, hem compartit uns dies meravellosos amb els avis a Villel de Mesa, un petit poblet de la provincia de Guadalajara i ens hem banyat a la platja de Roda de Barà a finals d'agost, perquè a mitjans de juliol vam operar en Pol Nabil de l'orella i no s'ha pogut banyar en tot l'estiu (ara es pot ficar a l'aigua però amb l'orella tapada i amb molt de compte).

Avui mentre mirava unes fotografies d'aquest estiu pensava en el privilegi que tenim,ja que tan en David com jo fem les mateixes vacances que els nostres fills, això suposa passar molt de temps junts i ens permet “fer molta feina”. Entenem-nos, vull dir que podem treballar aquells aspectes de la seva educació (sobretot hàbits i actituds) que necessiten més dedicació, més temps i més relaxació per part dels adults. Tan el seu pare com jo estem més tranquils durant les vacances i tot és més fàcil. El factor temps és determinant per educar, i els fills volen molt temps.

Estic contenta d'aquest estiu, tot ha anat bé, l'operació del meu fill ha estat un èxit, ja torna a tenir timpà, els viatges en cotxe han estat tranquils i sense incidents, hem gaudit de la família i els amics ....En fi , sóc una dona agraïda de viure, de tenir la família que tinc i amb molta il·lusió per iniciar una nova etapa professional com a mestra.

Gracies per haver-la parit

2008-06-26T20:32:00.001+02:00

La Paula Soumiya ha fet 8 anys. Que gran que està!!!, Que guapa que és!!!, sembla mentida que sigui aquella petita de mirada viva que va clavar els seus ulls als meus i em va atrapar per sempre. Cada aniversari de la meva filla penso que a l'altra banda de mar, en algun lloc del país veí, hi ha una dona que es recorda que un dia va parir una nena. Penso que deu voler saber on és ella, penso que pensa com estarà, si la cuidarà algú i m'agradaria dir-li que si que la nena a qui va donar la vida segueix viva, que és una nena encantadora, desperta, carinyosa i sobretot una nena feliç. Que té una mare i un pare que se l'estimen molt i un germà que l'adora.

Aquest dia , no ho puc evitar, penso en la dona que li va donar la vida i li dono les gracies des del més profund del meu cor per haver-la tingut, per haver-la parit i perquè gracies a ella ara és la meva filla. No se per quin motiu va haver de renunciar a ella, no se la raó per la qual no la va poder cuidar, però segur que no va ser gens fàcil. Gracies, gracies i mil gracies per portar-la al mon i si pogués t'ho faria saber i et diria que et quedessis tranquil·la que la Soumiya ha sobreviscut i és una nena plena de vida.

Si pogués et faria saber que m'ha preguntat per tu, vol saber si et vaig conèixer, i perquè no te la vas quedar. Et faria saber que es posa trista quan pensa en tu i que se li fa un nus a la gola que gairebé no la deixa parlar. Jo li he respòs que no et vaig conèixer i que no sabria com trobar-te, però que tingui clar que tu l'estimaves i per això la vas deixar a l'hospital, perquè li salvessin la vida i perquè sabies que la portarien al Lalla Meryem on trobaria uns pares de debò que l'estimarien per sempre.

La Paula Soumiya ha fet 8 anys, Que guapa que és!!!, Que gran que està!!!.

Avui la mort ens ronda

2008-06-13T10:55:00.001+02:00

M'ha trucat ma mare per dir-me que un oncle, el marit de la seva germana Carme, s'està morint a l'hospital de Sant Jordi. Això passa cada dia, és llei de vida, les persones naixem i morim però quan et toca de prop s'instal·la la tristesa al rebedor de casa nostra i ens condiciona.

Als nens, els parlem de la mort???, la veritat és que no ho fem gaire i crec que ho hauriem de fer, o en tot cas no amagar-los que la mort forma part de la vida i que les persones naixem i morim, com les plantes i tots els éssers vius.

Quan algú es mor, on va???, pregunten ells. La resposta variarà segons si som creients o no. Jo personalment crec en l'essència de les persones, en l'ànima, en l'energia....Potser quan ens morim el cos se'n va però l'anima viatge per l'univers i torna per visitar aquells qui ha estimat.

En tot cas les persones que moren no les veurem mai mes, però les podem tenir presents a les nostres vides perquè n'han format part, les hem estimat i estan “vives” en els nostres records. Crec que es bo que els nostres fills vegin que sentim dolor de perdre a éssers estimats, que plorem i que estem tristos. La mort és un aprenentatge per la vida i crec que no els hi podem estalviar.

CAP O A ON ANEM EN L'ADOPCIÓ

2008-06-08T18:41:00.009+02:00

Aquest cap de setmana hem celebrat els 10 anys de FADA, Aquesta hauria d'haver estat la meva intervenció, però la veritat es que em va faltar i temps i vaig reduir-la a menys de la meitat, així que la penjo al blog perquè estigui a disposició de tothom que pugui interessar.

Introducció.
En primer lloc donar les gracies a totes les persones que avui heu decidit acompanyar-nos en la celebració dels 10 anys de fada. Es diu ràpid 10 anys!!! són molts anys atenent a families i celebrant l'arribada dels nostres fills i filles nascuts a diferents països del món. Fada ha estat possible gracies a molts homes i dones , pares i mares adoptives que han dedicat el seu seu temps, de manera altruista i desinteressada a informar i assessorar altres families que també volen adoptar, acompanyant-los i fent-los costat. Voldria demanar un reconeixement per a totes aquestes persones en general i especialment per les que han estat al capdavant de la federació al llarg d'aquest 10 anys:
En Jaume Jornet, l'Anna Maria Osa, i en Roberto Pili. No em puc estar de citar tambè en Santi Ambrosio, ex-secretari de fada ja que va ser la persona que em va atendre quan vaig anar a demanar informació sobre l'adopció i ens va donar esperances de poder veure realitzat el nostre projecte adoptiu amb infants d'origen marroquí.

Què és FADA?
La Federació d’Associacions per a l’Adopció (FADA) és una federació, actualment formada per 11 associacions de famílies adoptives (AFAC, AFAMEX, AFNE, ADDIF, ASFARU, IMA, NICA, PANI I SHUI)que va néixer el 24 d’abril de l’any 1998.
El panorama de l'adopció ha canviat molt en 10 anys, no te res a veure el que succeïa l'any 1998 que el que passa actualment. Per començar, fa 10 anys l'adopció era una opció molt minoritària, de fer créixer la família i no hi havia gens d'informació al respecte.

La creació de l'ICAA , l'any 1997 va suposar un gran pas endavant per a l'adopció al nostre país. Es van regular els processos d'adopció i l'estudi de les families candidates a ser pares adoptius, per tal d'establir la seva idoneïtat i garantir la integració dels menors adoptats (no sempre exemptes de polèmica) Però malgrat l'avenç, l'administració apenes donava informació de com tramitar una adopció internacional i les families que voliem adoptar ens vam haver d'espavilar a buscar-la. Aquest va ser l'embrió de gairabé totes les associacions de families adoptives: TRASPASSAR INFORMACIÓ que ajudés les families a tramitar el seu expedient d'adopció.

Els Inicis
Com ja he dit abans, FADA neix l'abril del 98. FADA fou fundada per diverses associacions famílies adoptives,(entre elles PANI, una de les primeres associacions de families adoptives, sinó la primera i AMICS DEL NEPAL actualment reconvertida en una ONG de cooperació amb Nepal) Amb l’objectiu d’unir esforços, ser tingudes en compte per les diferents administracions del país i posar a l’abast de tothom informació sobre l’adopció als diferents països.

Què Fem
Les línies de treball de FADA (entenen Fada com la suma de totes les associacions) són:
1-La sensibilització:
Donar a conèixer la situació d’adopció d'infants als diferents països i vetllar perquè les famílies adoptives puguem gaudir dels mateixos drets que les famílies biològiques.
Donar a conèixer la situació dels menors tutelats a Catalunya i promoure la seva integració en nuclis familiars.

2- L’adopció:
Assessorar i donar suport a les famílies sol·licitants d’una adopció.
Defensar davant les administracions tot allò referit a l’adopció.
Vetllar per la transparència dels processos i tramitacions d’adopció.
Promoure trobades entre famílies que hagin adoptat infants estrangers, facilitar la integració d'aquests infants en el nostre entorn cultural i social.
Promoure activitats d’intercanvi entre famílies adoptives i activitats d’orientació post-adoptiva sobre temes específics, que ens orientin en la resolució de les situacions pròpies de la filiació adoptiva.
Divulgar la maternitat/paternitat no biològica com una manera més de ser pares i mares, dignificant l'opció de ser famílies adoptives.

3- La cooperació amb els països d'origen:
Ajudar els infants en situació d'abandonament o desemparament als països d'origen promovent projectes de cooperació que reverteixin directament als orfenats.

Situació Actual:
El nostre contacte quotidià amb les families i amb els processos d'adopció ens fa adonar dels canvis que s'han produit i de la necessitat d'adequar-nos a aquest canvis.

a)-Increment espectacular de les adopcions internacionals: L'adopció ha esdevingut una realitat per moltes families catalanes i una opció de maternitat/paternitat creixent a la nostra societat. El perfil de famílies adoptants ja no respon, només, a aquelles families amb dificultats d'engendrar. El ventall s'ha obert amb families joves, families que busquen el segon fill, families monoparentals, families reconstituïdes....

b)-Irrupció d'Internet: Internet ha esdevingut una eina d'informació o "desinformació" segons es miri, que posa molta informació a l'abast, de manera incontrolada i no tothom és capaç de desgranar allò que és essencial del que és superflu, real o fictici, vertader o fals.

c)-Manca de reflexió del projecte adoptiu. Temps enrere les families que volien adoptar prenien aquesta decisió després d'un temps de reflexió i valoració de com els afectaria la incorporació del fill adoptat a les seves vides. Podem dir que tenien el projecte adoptiu madurat i reflexionat. Actualment s'ha obert molt el ventall de families que desitgen adoptar i ens adonem que no tothom ho té prou valorat, prou reflexionat. Això fa necessari la introducció d'elements de reflexió que ajudin a les families a definir els seu projecte adoptiu i les seves motivacions.

d)- Allargament del període d'espera: La situació en els països d'origen dels menors tampoc es la mateix que fa 10 anys, els països evolucionen i el nombre d'infants adoptables i de families disposades a doptar-los “no casen”. En el cas d'India, per exemple, l'emergencia d'una classe mitja ha fet que la demanada d'adopcions nacionals hagi augmentat significativament deixant menys infants disponibles per a l'adopció internacional. Xina ha canviat els criteris per a les families adoptants, molts països de l'Est tambè han experimentat una evolució social i econòmica que fa que es replantegin l'adopció internacional. En aquest moments Ucraïna, Bulgaria i Rumania estant tancats pels estrangers..... D'altra banda països de sudamèrica com Perú i Bolivia també han relentitzat les adopcions internacionsls o fins i tot aturat mentre s'aproven noves lleis d'adopció....
Això ha comportat que alguns països rebin un gran nombre de sol·licituds d'adopció i es colapsin provocant una llarga llista d'espera (com pot ser el cas d'Etiòpia i Kazajstan) i les families que desitgen adoptar veuen com s'allarga el temps de tramitació del seu expedient i l'assignació de l'infant llargament esperat.

Davant tots aquest canvis Que cal fer? Propostes de Futur
1- Pre-adopció.
Les associacions oferim una vivència real del que ha suposat l’adopció d’un infant d’un país estranger. Podem donar a conèixer la part més humana de l’adopció i aportar elements de reflexió a les famílies que volen adoptar.
Informació a les families sobre els processos d'adopció.
reflexió: aprofitar els temps d'espera per fer tallers de formació a les families adoptives que els ajudin a reflexionar sobre l'adopció en general i sobre el seu projecte adoptiu en particular.
trobada i acoblament: Que vol dir ser pare-mare adoptiva, caracteristiques dels infants adoptables, necessitats dels fills adoptius, gestió del temps, canvis en la dinàmica familiar, establiment dels vincles afectius....

2- Post-adopció.
formació: tallers de formació adreçats a les families que ja han adoptat impartits per especialistes (psicòlegs, terapeutes, pedagogs....) i l'aportació de l'experiència viscuda per families adoptives.

Assessorament: contribuir a l'assessorament de les famílies amb fills adoptats per tal que tinguin presents les característiques i els processos psico- educatius i emocionals dels infants adoptats
Les funcions parentals.
La comunicació als fills de la seva condició d'adoptats. La revelació dels origens.
Estratègies per abordar problemes específics relacionats amb l'adopció.

Ja per acabar, no voldria deixar passar l'ocasió de posar de manifest la meva
perplexitat davant el tractament que fan alguns mitjans de comunicació sobre l'adopció amb un degoteig d'informacions sobre les dificultats que comporta adoptar, plantejant la conveniencia d'adoptar per part de families occidentals, sobre l'adaptació dels infants..... que de fet contribueix a posar en qüestió l'adopció en sí i donen oportunitat a aquella gent contaria a l'adopció de despotricar i escampar la idea, moltes vegades amb un rerefons racista, que adoptar es cosa dolenta per la societat en general i per la família en particular. gent que no entén com hi ha persones que no donem importància a “la sang” i que pensem que és pare i mare la persona que exerceix funcions parentals i estableix vincles amb l'infant i no qui l'engendra.

Malgrat tot la realitat s'imposa i la normalitat de les famílies adoptives contradiu titulars, traspassa l'àmbit domestic i arriba a la societat que veu pares i mares amb infants adoptats, d'aspecte físic diferent, i plenament integrats a la família, a l'escola, a la societat. Aquests infants són catalans que tenen el seu origen lluny de Catalunya, són els nostres fills i filles, ciutadans de ple dret, que juntament amb els infants nascuts aquí constitueixen el futur de Catalunya.

Em fet 10 anys, esperem fer-ne molts més i ara comença una nova etapa que estarà liderada per un nou equip que ara mateix us presento:
President: Francesc Acero d'Afac
Secretaria: Dolors Cruells d'Addif
Tresorer: Carlos Obradors d'Ima

El racisme no es pas una qüestió de pell sinó de butxaca

2008-06-04T16:17:00.001+02:00

El tema del racisme és un dels temes que preocupen a pares i mares adoptives d'infants amb trets ètnics diferents. Tenim por que puguin ser objecte d'agressions pel seu físic diferent, en una paraula que puguin patir “racisme”.

Hi he donat molest svoltes i els fets ocorreguts en aquests últims dies a Sudafrica confirmen la meva tesi: El racisme no es una qüestió de color sinó de butxaca. Hem vist com persones del mateix color de pell (negra) han protagonitzat actes de bandalisme, agressions i fins i tot assassinats d'altres persones que tenien el mateix color de pell. Aquest rebuig no ve donat pel color de la pell sinó per la lluita pels llocs de treball, per la subsistència. Els natius sudafricans acusen els emigrants d'altres països veïns de robar-los-hi la poca feina que hi ha. En definitiva competeixen pels llocs de treball i això passa entre les classes més desafovorides. No son rebutjats per ser negres sinó per ser pobres.

Els nostres fills han nascut en d'altres països, tenen el color de pell diferent al nostre, pels seus trets físics no se'ns assemblen però formen part de la nostra cultura, de la nostra classe social i tenen el mateix status que les seus pares, nosaltres. Segons les estadistiques de l'ICAA la gran majoria de families adoptives som de classe mitjana, ingressem entre 30.000 i 60.000€ anuals i tenim estudis mitjans o superiors.
Els nostres fills i filles van al mateix cole que el veí del tercer segona, vesteixen de la mateixa manera que els seus amics, i disfruten amb els mateixos jocs. Els nostres fills i filles, afortunadament, no formen part de la pobresa d'occident. Estic convençuda que no patiran racisme tal i com l'entenc ja que el racisme no es una qüestió de pell sinó de butxaca.
Això no vol pas dir que no els hàgim de preparar per respondre davant d'una agressió, que no els hàgim de dotar de recursos per defensar-se i que no fem tot el possible perquè tinguin l'autoestima necessaria per enfrontar-se a la vida que els ha tocat viure.

El embajador de España en Marruecos impartirá una conferencia en Barcelona

2008-05-27T09:06:00.002+02:00

El embajador de España en Marruecos, Luis Planas Puchades, participará el próximo martes 27 de mayo en el Máster de Relaciones Internacionales del IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals) para pronunciar la conferencia titulada "La Situación Actual de Marruecos y sus Perspectivas de Futuro".

El acto se llevará a cabo en la Sala Seminario - Planta Baja del IBEI a las 18.00 horas. El Institut Barcelona d’Estudis Internacionals está situado en la calle Elisabets 10, en Barcelona.

Para más información acerca del evento, se puede contactar al teléfono (+34) 93 304 30 39 y consultando la web del centro en www.ibei.org

Es interessant que hi hagin actes com aquest per a conèixer una mica millor el nostre país veí, país que per a les families que hi hem adoptat els nostres fills, és important i quan més el coneguem millor.

PUZLE DE FAMÍLIES

2008-05-19T19:09:00.004+02:00

Amb motiu del dia internacional de la família, ahir el diari “el Periódico” hi dedicava la portada del quadern del diumenge i en feia un reportatge extens. Em va agradar, es una mostra de la família actual, més ben dit de les famílies, en plural, perquè no hi ha un sol model de familia si no diversos: families monoparentals, families reconstituides, families amb dos pares o dues mares, families on el pare i la mare viuen separats, families nombroses,families adoptives, families sense fills... conviuen al costat de la familia convencional. Es per aquest motiu que s'ha de revisar el concepte de familia que es transmet des de l'escola. Es per aquest motiu que cal incorporar aquesta diversitat als dissenys curriculars de les escoles i que cal adequar els materials didactics i les activitats que es proposen als centres educatius a TOTES les families. No pot ser que encara es parli de la “mare de veritat” com la mare biològica, o que es celebri “el dia del pare”, sense tenir en compte que hi ha nens i nenes que només tenen mare perquè pertanyen a una familia monoparental, o que es demani que portin una foto de la mare embarassada, o de quan ells éren bebés, sense tenir en compte que hi ha criatures que no tenen fotografies de bebes perquè encara no estaven amb la seva familia perquè els van adoptar més grandets.....podriem posar molts exemples reals, que han passat a les aules dels nostres fills i filles que ens confirmarien aquest desfase entre la realitat social i familiar i l'escola. No es un tema menor, crec que cal començar a parlar-ne seriosament i sensibilitzar als docents i l'administració educativa que s'ha de fer un esforç perquè tots els nens i nenes es sentin reconeguts quan es parla de la familia a l'escola.

El lucrativo negocio del niño

2008-05-09T18:53:00.013+02:00

La huelga de hambre que la semana pasada realizaron cuatro madres guatemaltecas a quienes robaron sus bebés —todas niñas— para venderlos a matrimonios extranjeros bajo la figura de la adopción ha conseguido sensibilizar a los guatemaltecos sobre un delito que parecía sepultado tras la aprobación, en diciembre de 2007, de la nueva Ley de Adopciones. Así,una denuncia telefónica alertó el martes a la policía sobre la existencia de una casa “sospechosa” de servir de guardería clandestina. Leer noticia en El Pais
El fil dels robatoris de criatures a Guatemala per satisfer la demanda d'adopcions per part d'estrangers, sobretot nordamericans,ha portat a desenmascarar el trafic il·legal de menors on hi estant implicades persones properes al poder o de dins mateix de les institucions del país. Per això és tan dificil acabar amb la corrupció i amb l'explotació dels més febles. Tinguem-ho present, Guatemala no pot garantir la procedencia dels menors que dóna en adopció i això les famílies ho han de saber. Un cop dit això, que cadascú actuï segons la seva consciencia.

Huelga de hambre para recuperar a sus bebés desaparecidos

2008-05-06T09:26:00.004+02:00

Guatemala. (EFE).- Las cuatro madres guatemaltecas, que hace ocho días iniciaron una huelga de hambre en las afueras del antiguo Palacio de Gobierno, abandonaron hoy su actitud, con la esperanza de reencontrarse con sus hijas secuestradas en 2006 para ser entregadas en adopción.

Aquesta és la noticia que publica la vanguardia, sembla mentida que passi però passa. Conec Guatemala. Per qüestions professionals hi he viatjat i també com a turista.Quan vaig coneixer Guatemala em va impressionar vivament, era a principis del anys 90. Un país molt bonic, però amb la gent molt trista, moltes dones no aixecaven la vista i no et miraven als ulls. Moltes d'elles no parlaven castellà i costava molt d'entendre't-hi. Però el que més em va impressionar va ser que en els 25 dies que hi vaig viure, vaig veure cada dia, si, cada dia, com desapareixien nens i nenes. Hi havia cartells amb les fotografies d'infants penjats a les parets de les cases, als busos, a les petites botigues, per a tot arreu. La imatge de les cares d'aquest infants em van acompanyar molt de temps. Un dia vaig viure una desaparició "en directe", érem un poblet turístic, on hi ha un mercat molt famós i de sobte una dona es posa a plorar i a cridar molt fort "mi hija" "mi hija", mentre assenyala a una parella estrangera, ella amb la cabellera rossa i vermella com una gamba , ell amb pinta "de guiri". Éren nord-americans i la dona els acusava d'haver robat la seva filla. En pocs minuts tota una munió de gent els va envoltar, venien de tot el mercat i van començar a cridar en contra dels estrangers, que si son unos roba niños, que si los matan para sacarles el corazon y de cop i volta tots els estrangers érem sospitosos de robar nens. Nosaltres anavem 5 persones, no especialment blanques, ni rosses, però es veia que érem estrangers. Ens vam espantar tant que vam fugir de la plaça del mercat com vam poder, amb el cor a mil i amb una tristesa infinita per aquelles criatures desaparegudes i per les seves mares. Aquell dia em vaig prometre que si mai adoptava una criatura no ho faria a Guatemala i que voldria estar segura que no havia estat robada ni aconseguida amb enganys i males arts.
Anys més tard, quan el meu marit i jo ens vam plantejar adoptar ho vam fer en el país que més ens agradava: el Marroc però també perquè ens oferia un tracte directe amb l'orfenat, sense intermediaris i perquè hi havia una transparència absoluta en l'origen dels menors.

mare, jo sóc estranger???

2008-04-30T16:37:00.004+02:00

Avui a l'hora de dinar,el meu fill em pregunta si ell és estranger ja que ha nascut al Marroc. Li responc que no ,que ell no és estranger ja que té la nacionalitat espanyola. Em mira amb els seus immensos ulls negres i després d'una petita pausa, diu...
-però mamà, jo he nascut a un altre país, llavors sóc estranger. Li pregunto d'on ho ha tret això i em diu que a la tele ha sentit que aquells que han nascut fora són estrangers i com que ell ha nascut al Marroc és estranger. Ens assentem al sofà i parlem què vol dir ser estranger, què vol dir ser espanyol, que quan va ser adoptat per nosaltres es va convertir en “espanyol”. Torna a fer cara de circumstàncies i em diu:
-així quan jo vagi al Marroc seré un estranger allí??”-
li contesto que sí, ja que té passaport espanyol i veig que noli agrada. Tot seguit em deixa anar que ell és marroquí, que ha nascut al Marroc i que li agradaria conèixer els seus progenitors.
- potser tinc avis i tot-, em diu.
Li responc que això és difícil, doncs la seva mare marroquina el va parir a l'hospital i el va deixar allà sense donar cap informació sobre ella. Tot convençut em diu que hauríem de parlar amb l'alcalde de Rabat i demanar-li tota la informació de la senyora que el va parir a ell,
-els alcaldes ho saben tot- , diu mentre gesticula amb les mans.
Li faig veure que això no és gaire probable. L'abraço i li dic que quan ell vulgui tornarem al Marroc i que investigarem plegats els seus orígens.

Ho trobo tan humà el que li passa al meu fill!!!, suposo que tothom vol saber d'on ve, com són els seus pares biològics, si te avis.... Però no em pensava que m'ho demanés tan aviat, tot just farà 9 anys!!!. Jo em pensava que això ens tocaria viure-ho a l'adolescència (3 o 4 anys més tard) però a casa nostra s'ha avançat. Amb el seu pare havíem parlat que quan tinguessin 12 o 13 anys faríem un viatge per tot el Marroc perquè coneguessin bé el país, però vistes les circumstàncies potser ho haurem d'avançar.

Sant Jordi, una festa per a tota la família

2008-04-21T10:25:00.003+02:00

Arriba Sant Jordi i com cada any celebrarem la festa del llibre i de la rosa. A casa fa dies que en parlem, quins llibres ens agradarien, perquè es regalen roses, què es una llegenda.... A en Pol Nabil li agrada molt Sant Jordi perquè és un cavaller i porta espasa, a la Paula li fa por pensar que cada dia una donzella era entregada al drac perquè se la cruspís. En fi entre llegenda i realitat ens trobarem el proper dimecres a la tarda a l'escola dels meus fills amb altres pares i mares, mestres i alumnes per a celebrar el Sant Jordi. Hi haurà paradetes de llibres on se'n podran comprar de nous i també paradetes on es podran intercanviar llibres, tu deixes un llibre que ja has llegit i n'agafes un altre que et faci patxoca. Es bonic, espero que el temps acompanyi!!!.

Al matí aniré a la paradeta que AFAC (Asociación de Familias Adoptantes en China) tindrà al passeig de Gracia núm 82, on hi haurà llibres de Xina, llibres infantils i també sobre adopció. És per aquest motiu que hi seré, doncs entre molts d'altres hi podrem trobar “Un Mar d'Amor, diari d'una doble adopció”, el llibre que vaig escriure dedicat als meus fills i que explica el procés de la seva adopció al Marroc. L'any passat ja hi vaig ser i em va agradar molt poder parlar amb la gent que el comprava. Uns el volien per a ells perquè estaven en ple procés d'adopció i volien conèixer experiències adoptives, altres ja havien adoptat però els feia ilusió veure un altre procés diferent al seu i d'altres volien fer un regal a persones que volien adoptar i creien que els agradaria començar a submergir-se en aquest “mar d'amor”. Va ser una experiència agradable que espero repetir enguany, gracies a la bona pensada dels amics d'AFAC que per segon any consecutiu posaran una paradeta al carrer per acostar els llibres a la gent.

L’Adopció internacional

2008-04-10T18:47:00.004+02:00

Segons dades facilitades per l'ICAA sobre l'adopció observem un descens en els darrers anys, tant en el nombre d'infants arribats a Catalunya procedents d'altres països com en el nombre de sol·licituds presentades. Les adopcions internacionals van passar de 1.030 l’any 2006 a 880 el passat 2007, la qual cosa significa un descens del 14%. Respecte les sol·licituds d’adopció també es constata un descens, passen de 2.493 al 2006 a 1.859 al 2007.

Observarem que Xina i Rússia són els dos països majoritaris d'on procedeixen més de la meitat dels infants adoptats en els darrers 3 anys, tot i que han sofert una forta devallada. Mentre que la resta de països es mantenen en un nombre estable d'adopcions i alguns les incrementen com Kazakhstan i Etiòpia.

Si reflexionem sobre aquestes dades la primera cosa que se m'acut és que Xina ha modificat les condicions de tramitació (no accepten famílies monoparentals, demanen que els dos membres del matrimoni tinguin estudis secundaris, s'han d'acreditar un mínim de 10.000$ per a cada membre de la unitat familiar..). Això ha fet que moltes famílies que abans podien optar per Xina ara no ho puguin fer i hagin de buscar alternatives. Kazakhstan i Etiòpia s'han convertit en l'alternativa més viable i per això s'explica el seu creixement.

Respecte Rússia cal tenir en compte que tot l'any 2007 les Ecais que tramitaven al país han estat pendents d'acreditació per part de les autoritats russes i aquest fet ha creat incertesa a moltes famílies que han preferit esperar fins saber quines Ecais serien acreditades de nou.

Un altre element important és EL TEMPS, ja que any rera any, el temps d'espera per l'assignació d'un infant s'ha anat allargant en la majoria de països. Així a Xina s'ha passat d'encara no 1 any als 3 anys actuals. A Etiòpia i Kazakhstan també hi ha temps d'espera superiors als 2 anys, així com a molts països de sudamerica. Segurament hi ha més elements que expliquen aquestes dades, a mi d'entrada m'han vingut al cap aquests. Estaria bé donar-hi més voltes.

L'adopció a l'escola

2008-04-02T19:14:00.003+02:00

Viatjant per internet he trobat un escrit molt interessant, titulat “La adopción en la escuela” d'un mestre de parvulari on explica la seva experiència a classe el dia que parlaven dels mamífers (i per extensió els humans) de com les seves cries es gestaven a la panxa de les mares. Una nena que és adoptada, va replicar que ella no havia estat a la panxa de la seva mare, que havia estat a la panxa d'una senyora que no la podia cuidar i que la va deixar a un “hogar” perquè pogués tenir pares de debò. El mestre confessa que va estar a punt de tallar a la nena, per tal de corregir-la , però que la va deixar acabar i que els companys de classe li preguntaren si era un conte o era veritat el que havia explicat la nena adoptada. Ell, confessa que va aprendre d'aquella intervenció i que la majoria de mestres no estan preparats per afrontar aquestes realitats familiars i que tenen molta inseguretat de tractar aquest tema “tan delicat”. Crec que es una mostra evident de la falta de formació dels docents respecte a com tractar la diversitat de families i en concret del tema de l'adopció, dels orígens, de què vol dir ser pare i mare, de les diferents maneres de formar una família......La realitat social i familiar del nostre país ha canviat molt en els darrers anys i aquests canvis no han estat incorporats als currículums educatius ni a la formació dels docents. Cal començar a pensar molt seriosament en aquesta qüestió pel bé dels nostres fills i filles adoptades.

Roma, ciutat per visitar amb nens

2008-03-27T15:35:00.002+01:00

Hem tornat de Roma encantats, és una ciutat molt bonica, monumental, ideal per visitar amb nens i nenes. El que més ha agradat als meus fills ha estat el coliseum, és majestuós, colossal, i està molt ben conservat. Han trepitjat l'escenari real que havien vist en pel·lícules i llibres, sèu indiscutible d'aventures de romans i gladiadors. També els ha impressionat el Foro romà, encara que no tan ben conservat, s'endevina la grandiositat que deuria tenir, les escultures immenses de Bellini en moltes de les places romanes, la fontana de Trevi....Les esglesies i temples no els han cridat tant l'atenció, això que vam visitar el Vaticà, on per cert, just sortir de Sant Pere i un cop a la plaça, la Paula hi va deixar “un petit record personal” doncs no es trobava gaire bé i va vomitar tot l'esmorzar. Els nens no paguen als transports públics fins els 10 anys, cosa que s'agraeix i es molt recomanable comprar el “Roma pass”, un passi combinat que et permet utilitzar els transports públics i entrar a les principals atraccions turístiques....sense fer cua!!!!, doncs els portadors del passi tenen una guixeta propia. La trobada amb sor Antonia va ser molt emocionat, sobretot per ella, va estar molt feliç de veure els nostres fills, va quedar parada de veure en Pol Nabil tan gran. Mentre el mirava i li feia moxaines anava dient “Dios mio que grande está. ¿però cuantos años tienes?”...En Pol estava una mica aclaparat, no la coneixia i tímidament respongué “ vuit... ocho”. La Paula estava pioca, havia vomitat dues vegades i no tenia gana. Sor Antonia ens havia convidat a dinar al convent, ens van preparar “un banquet”: sopa de caldo, macarrons, llom rostit, i formatges. Ens havien preparat una taula rodona per a nosaltres en el menjador comú que vam compartir amb la resta de monges. Mentre dinàvem sor Antonia va compartir amb nosaltres els seus records del Lalla Meryem, com van ser els primers temps, els primers menors que hi van arribar (es recordava fins i tot el dia que va ser, tot i haver passat 30 anys),com hi va dedicar tota la seva vida per a trobar famílies pels infants que no en tenien (més de 4.000 de tot el mon, les primeres families estrangeres venien de països àrabs - dels emirats àrabs-, més endavant de França, d'Italia, d'Espanya,de Suissa, d'EE.UU ....). Li vam portar un àlbum de fotografies perquè veies tota l'evolució d'en Nabil i la Soumiya, li va encantar i mentre el miràvem va voler saber com havia anat la primera trobada amb els nostres fills. Li vam explicar amb pels i senyals i ella es va refermar en la convicció que eren els nens que ens van escollir a nosaltres i que no es podien assignar els menors, que havíem de ser els pares que “connectéssim” amb els nostres fills, que enviaven un senyal que només nosaltres érem capaços de captar i això és essencial per a establir el vincle amb el teu fill (sobre aquest tema n'haviem parlat moltes vegades amb ella, i sempre em deia que em deixés portar pel cor, que sabria captar el senyal del meu fill.... i així va ser). Li estaré sempre agraïda per les seves paraules, pel seu acompanyament en el temps d'espera (la trucava una vegada al mes), per la seva generositat i sobretot per haver estimat tant als nens i nenes del Lalla Meryem.

Vacances de Setmana Santa

2008-03-14T13:39:00.003+01:00

Per fi han arribat!!!, ja les tenim aquí. Avui els nens pleguen del cole i ja tenim les maletes a punt per anar-nos-en a Roma. Ens encanta viatjar. Quan encara no teníem en Pol Nabil i la Paula, en David i jo viatjàvem molt. Ens agrada conèixer llocs, gent, cultures i maneres de fer diferents. Amb fills es fa més difícil viatjar, però ara els nostres ja són més grans i podem fer-ho sempre que la butxaca ens ho permet.No és el mateix comprar dos bitllets d'avió que quatre, el tiket del restaurant també s'ha de multiplicar per quatre, i les entrades als museus, i els transports urbans i...... En fi, tot i això marxem cap a Roma. Als nens els fa molta il·lusió i a nosaltres també. A més tenim un motiu afegit per anar a Roma i és que veurem Sor Antonia que per a nosaltres és una persona molt significativa doncs és la monja que ha estat gairabé 30 anys al “Lalla Meryem”i és la persona que ens va guiar en la Kafala dels nostres fills. Ara està jubilada i l'han traslladat a Roma. Ens fa il·lusió que vegi en Nabil i la Soumiya, com estan de gran i de macos, i agrair-li tot el que ella va fer pels nens i nenes de l'orfenat, com els cuidava, com els estimava. Penso que li agradarà veure que aquells infants tan remenuts que ella un dia va tenir als braços són feliços i tenen una família de debò i un futur ple de projectes.

Es fan grans!!!

2008-03-11T10:56:00.004+01:00

Els fills es fan grans, en Pol Nabil farà 9 anys i la Paula en farà 8.Van a l'escola, molt contents, tenen amics i segueixen els aprenentatges amb tota normalitat. Quan surten de l'escola fan esport i música, on també tenen un nucli social de relació i disfruten de les activitats que ells han triat perquè els agraden. La seva jornada “escolar”, els dilluns i dimecres acaba a les 6 de la tarda i els dimarts i dijous a les 7:30. Quan van arribar a les nostres vides vam prioritzar el temps de dedicació als nostres fills i vam decidir que jo no em reincorporaria al món laboral a jornada complerta. Ja fa set anys que treballo com autònoma des de casa perquè em permet estar pels meus fills, portar-los al col·le, anar-los a buscar a la tarda, anar al parque a jugar, fer el sopar, banyar-los, sopar junts....Ara però, em puc plantejar tornar a treballar fora de casa, els meus fills van a l'escola, fan activitats extraescolars i tenen uns horaris més dilatats que em permeten pensar en tornar al món laboral. El que més m'agradaria seria una feina relacionada amb l'adopció. Fa 7 anys que realitzo tasques d'informació a les famílies adoptants, de relació amb els mitjans de comunicació i amb l'administració des de la Federació d'Associacions de famílies Adoptives i m'agradaria convertir-ho en la meva professió. Però, ai las!, això, ara per ara, és impossible. Tota la meva vida professional ha girat a l'entorn de la infància, primer com a mestra i després com a responsable de continguts infantils en l'àmbit audiovisual. Ara vull una feina que m'aporti satisfacció personal i a l'hora em faciliti seguir fent de mare, vull coinciliar la vida familiar i la laboral. Tornaré a l'educació, tornaré a l'escola i potser podré contribuir a donar a conèixer l'adopció, a sensibilitzar els docents, alumnat i famílies que l'adopció és una forma de fer créixer la família, tan vàlida i lícita com la biològica.

Noves formes de família. Els conflictes

2008-02-26T10:16:00.007+01:00

Comença a ser preocupant que els mitjans de comunicació vagin difonen la idea que la adopció és “conflictiva”. En un article del passat diumenge a el periodico, sota el títol “Noves formes de família. Els conflictes. Falten experts per afrontar l'adolescència dels adoptats” parteixen de la idea preconcebuda que els nostres fills adoptats tindran més problemes quan siguin adolescents i que falten experts per tractar-los. Com a docent, he tractat més de 12 anys amb adolescents i les seves famílies, he vist adolescències molt problemàtiques i no tant problemàtiques. Però el cert és que quan hi ha comunicació amb els fills sempre és més fàcil. L'adolescència és un període complicat en la vida de les persones, tant les que han estat adoptades com les que no i tothom l'ha de passar. Potser volen dir, que a l'adolescència és quan ens plantegem qui som, d'on venim, a on anem i que els nostres fills adoptats se'ls farà molt present que han nascut en un altre país? doncs bé, jo els diria que si aquest adolescent ha establert bé els vincles amb els seus pares, si sap des de sempre que és adoptat, si es sent estimat, recolzat, respectat tindrà una adolescència com qualsevol altre jove, que s'enfrontarà a l'autoritat que representem els adults- pares i professors- i buscarà el seu paper en aquesta vida. Es cert que el fet que físicament no s'assembli a nosaltres i que tingui l'origen en un altre país pot representar “un plus” pel nostres fills adolescents, però la gran majoria de famílies ja ho tenim present. No vulguem veure problemes on no n'hi ha. No fem futurisme. Deixem que les famílies adoptives visquin amb normalitat l'etapa de l'adolescència i si els falta ajuda per a supera-la els hi donem, com a qualsevol altra família.

Em dic Nabil

2008-02-20T16:40:00.002+01:00

El meu fill ja té 8 anys, sempre li hem dit Pol Nabil, es a dir que li vam afegir el nom de Pol davant el que ja tenia quan el vam conèixer. El fet es que d'un temps ençà vol que li diem Nabil. L'altre dia vam tenir entrevista amb la mestra i ens va comentar que a l'escola vol que els seus companys es dirigeixin a ell com a Nabil, també a casa ens ho ha comunicat. Quan signa els treballs ho ha amb el nom de Nabil. Va começar a demanar-ho just al tornar del nostre viatge al Marroc, el maig de l'any passat, em vaig pensar que seria una cosa passatgera, que era una autoafirmació, doncs li havia agradat molt el país, la ciutat de Rabat, la seva gent... Però no ha estat així, de passatger res de res, ell vol ser en Nabil. Jo,la veritat, és que gairebé sempre li dic Pol Nabil, és el que em surt, és el nom que li hem posat, el que consta en tots els documents, tot i que miro de respectar el seu desig i quan en sóc conscient li dic Nabil.
L'altre dia llegint el bloc d'en Roberto vaig veure que la seva filla també vol que li diguin el seu nom xinès i em va fer pensar que potser és cosa de l'edat, o que potser ja està bé que s'identifiquin amb el seu primer nom. Nosaltres tenim la Paula Soumiya, la nostra filla un any més petita, que de moment no ha mostrat cap preferencia pel seu nom d'origen, que com en el cas del nostre fill hem respectat i li hem afegit el da Paula. Com que queda molt llarg sempre li diem Paula i ens mengem el Soumiya. Si algú té informació sobre aquest aspecte dels fills adoptats o sap d'algun llibre de referencia li agrairé que m'ho faci saber.

L'adopció sota sospita

2008-02-18T10:35:00.002+01:00

Des de fa temps, en diferents àmbits – l'administració, els mitjans de comunicació, el món universitari- es difonen opinions “negatives” sobre l'adopció. Es va iniciar des de Benestar i família, quan per boca del llavors secretari de família, el Sr. Funes, “adoptar era un acte de neocolonització, que treia els infants del seu hàbitat, per portar-los a un món occidental que no tenia perquè ser millor que el seu”. Va continuar amb la campanya mediàtica de desprestigi de l'adopció basada en els fets ocorreguts l'estiu del 2006 al Congo, on famílies catalanes que tramitaven l'adopció en aquest país se'ls van assignar menors els quals la família biològica no havia renunciat. L'any 2007, la ONG francesa, Arca de Zoe, volia treure del Txad un centenar de menors de manera fraudulenta i recentment, el 8 de febrer, en unes jornades organitzades per CIIMU a Barcelona, l'adopció era posada sota sospita.
No se quins interessos s'amaguen sota aquesta onada de desprestigi de l'adopció. Però la realitat es tossuda, el cert és que l'adopció és una opció de maternitat /paternitat no biològica tan lícita com la biològica que cada vegada més famílies catalanes i espanyoles escullen per créixer. L'adopció ha deixat de ser tabú, s'ha normalitzat, i es vista per la societat com una opció possible per a tenir fills. Les famílies adoptants som famílies normals, que volem viure felices amb els nostres fills, tant els que han arribat a les nostres vides per via uterina o per via aeria. Sabem que els nostres fills adoptats tenen la característica de ser “adoptats”, és a dir han viscut un abandonament, han estat institucionalitzats, han patit carències emocionals i això ho tenim en compte. Els pares i mares adoptius hem de tenir temps per atendre les necessitats dels nostres fills, hem de tenir present les mancances que poden patir i estar disposats a suplir-les. Els nostres fills poden tenir problemes, els biològics i els adoptats, i com a pares haurem de buscar la millor solució. L'adolescència és una etapa decisiva en la vida de les persones, ens preguntem qui som, d'on venim, que volem... i és evident que pels nostres fills adoptats serà un moment on es plantejaran el seu origen i cal que ho tinguin molt clar, que n'hàgim parlat a casa amb tota naturalitat i que no tinguin cap dubte al respecte. Em preocupa que les opinions negatives de l'adopció puguin afectar els meus fills, em preocupa que puguin pensar que han arribat a la nostres vides de manera fraudulenta, em preocupa que puguin pensar que els hem “robat” a la seva mare biològica.... Crec que és molt perillós posar en un mateix sac totes les adopcions, crec que no es pot generalitzar. Pot ser que hi hagi algun cas d'adopció poc clar, però la gran majoria d'adopcions són legals, transparents, s'ajusten a la llei internacional i nacional i és totalment injust que es posi l'adopció sota sospita.

La meva fada, el meu indi

2008-02-08T12:30:00.000+01:00

Avui fa una setmana de la festa del carnaval, els meus fills el van celebrar a l'escola, van desfilar al pati, classe, per classe i alguns pares i mares els vam anar a veure. La Paula anava de fada, amb la seva bareta màgica i unes sabates de talò que li van fer molta ilusió. En Pol Nabil anava disfressat d'indi, però no d'un indi qualsevol, sinó de "gran jefe" amb un plumall de colors que li resaltava els seus immensos ulls negres. M'encanta veure'ls contents, disfruto quan ells disfruten i m'ho passo bé mirant-los. Deu meu, creixen tan de pressa!!!!, cal aprofitar tots els moments que puguem compartir amb ells. La vida es curta i cal aprofitar-la, viure-la amb intensitat i saber disfrutar d'aquest bocins de felicitat.

Una escriptora d'origen marroquí guanya el principal premi de novel·la en català

2008-02-01T15:33:00.000+01:00

Un bocí de realitat es va colar ahir en la somorta rutina dels premis literaris en català. Najat el Hachmi, una catalana que va néixer el 1979 a Nador (el Marroc) i viu des dels 8 anys a Vic, va guanyar ahir el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, amb un veredicte unànime del jurat. La novel·la premiada, L'últim patriarca, passa comptes amb la figura de la tirania paterna --a les famílies marroquines i a les que no ho són-- i és un reflex d'una nova generació que, va dir ahir l'autora, intenta fixar una identitat pròpia entre dues aigües, "que no és ni la d'aquí ni la d'allà" i que sobretot busca "la llibertat personal".
M'encanta, he de dir que quan ho he sabut m'ha agradat molt que la Najat el Hachmi sigui la guanyadora del Ramon Llul. Per tres raons: perquè és dona, perquè és jove i perquè és d'origen marroquí. Els meus fills també són d'origen marroquí i això fa que senti una especial simpatia per les persones marroquines. La Najat va anar a l'escola i va aprendre la llengua del país, llengua en la que escriu i pel que sembla força bé (no tinc el plaer d'haber-la llegit, però ho faré tan haviat com pugui).El model de l'escola a Catalunya funciona, encara que alguns s'entestin a negar-ho. Ella parla i escriu en català, en amazig i estic segura que també en castellà. Agraeixo que aquesta vegada un premi literari hagi sortit de l'endogamia endèmica que els afecta i hagi apostat per una escriptora desconeguda, jove i que no pertany a la burgesia catalana.

Concepte de família.

2008-01-29T19:26:00.000+01:00

Recentment els mitjans de comunicació han publicat la noticia que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat França per impedir adoptar a una dona lesbiana, entenen que ha estat víctima de discriminació i que la seva orientació sexual no és motiu per denegar-li l'adopció un infant. Es de calaix, les persones podem exercir la maternitat/paternitat independentment de la nostra orientació sexual. Tots els nens i nenes del món tenen el dret de tenir una família de debò, que se'ls estimi, que els cuidi, que els eduqui... i ser millor o pitjor pare o mare no depèn de si ets homosexual, bisexual o heterosexual. Mes aviat té a veure amb la teva capacitat de posar-te al lloc de l'altre, de les teves ganes d'entendre a l'altre, de ser conscient de les necessitats dels infants, de tenir habilitats educadores, de ser una persona madura i equilibrada.... Quan parlem de família avui dia hem de considerar els diversos models que existeixen a la nostra societat (monoparentals d'home o dona, parelles de fet, parelles reconstituïdes que aporten els fills d'anteriors unions, parelles casades...). S'ha acabat el temps del monopoli de la família patriarcal, on l'home imposava les normes i la dona acatava les ordres, on la dona i els fills eren considerats les seves propietats privades. Aquest diumenge a Barcelona, algunes persones s'han manifestat en defensa de la família, molt em temo que només d'una tipologia de família, la tradicional, la de sempre, excloent tota la resta. S'equivoquen, ells no són ningú per dir qui es família i qui no ho és. Per mi família es aquella unitat de persones que comparteixen la vida, donant-se amor i respecte.

web sobre les religions al mon

2008-01-22T15:03:00.000+01:00

Avui estava preparant unes fitxes didàctiques de ciències socials, sobre l'islam,buscava informació a internet.He trobat un web que m'ha semblat interessant,ja que dona informació de manera clara i amena sobre les diferents religions (origen, evolució històrica, rituals i cerimònies, celebracions...)
Crec que es bàsic que els nostres fills coneguin la diversitat i pluralitat del món sencer. Fer-los veure que nosaltres som una petita part d'aquest món tan gran i que les nostres creences són una més de les moltes que existeixen. Les persones de totes les religions i creences es mereixen el mateix respecte. L'educació en la diversitat és important per entendre's ells mateixos i entendre el món que els ha tocat viure.

Reflexions sobre el llenguatge

2008-01-16T19:00:00.000+01:00

Les paraules no son neutres tenen significat, per això quan parlem d'adopció hem d'esmerar-nos en utilitzar les paraules més adequades, tenint especial atenció de no transmetre valors ni significats negatius. Parlo per experiència pròpia; un dia un company de classe del meu fill em va preguntar sense embuts, si coneixia la “mare de veritat” d'en Pol Nabil. Vaig quedar glaçada, no obstant vaig reaccionar amb rapidesa, doncs tenia els meus fills davant i estaven escoltant la conversa. -“I tant que la conec la mare de veritat sóc jo”. Això el va deixar descol·locat i em va dir que volia dir la mare que l'havia dut a la panxa. Llavors li vaig contestar que no la coneixiem però que aquesta no era la mare de veritat, que la mare de veritat és aquella que cuida els nens, que els porta al cole, que va a comprar, que els mima, que els consola quan estan tristos, que els llegeix el conte abans d'anar a dormir.... Ell em va dir que la seva mare si que era de veritat perquè el va dur a la panxa i també el cuidava. Li vaig contestar que no sempre la mare que et porta a la panxa i et dona la vida es la que et cuida i que en tot cas el més important es tenir una mare que t'estimi i et cuidi, no si t'ha portat a la panxa o no t'hi ha portat.
La utilització de l'expressió “mare de veritat”, fou com si jo fos una mare de mentida, o una mare menys verdadera pels meus fills i això no és així, ho se molt bé. Les mares adoptives, de fet , som les mares de veritat i tothom ho hauria de saber i ,per tant, em de cuidar el llenguatge. Vaig pensar que el dia que tingués entrevista amb la mestra del meu fill li parlaria del tema perquè em sembla important a tenir-ho en compte per l'educació dels infants (i de les seves families).

Converses amb la meva filla sobre "l'altra mare"

2008-01-13T17:55:00.000+01:00

Avui érem a la cuina amb la meva filla, disfrutant de l’esmorzar pausat, com és força habitual els diumenges. De sobte la Paula em mira fixament i em diu :
- saps mama?, els nens i nenes de la meva classe em diuen que jo i tots els nens adoptats tenim dues mares.
- I tu què en penses?-
- Jo crec que si que tenim dues mares, una de debò que ets tu (aquest tema ja l’havíem parlat un altre dia) i l’altra mare que em va donar la vida. Oi que tu dius que sempre li estaràs agraïda???
- I tant que si, ja ho saps, ho hem parlat moltes vegades, si aquella dona marroquina no t’hagués portat al ventre i t’hagués donat la vida ara tu no series filla meva i per això li estic agraïda.
-Tu creus que la podem trobar aquesta dona, mama.? A mi m’agradaria veure-la.
- No filla, no crec que la puguem trobar perquè no sabem qui es.
- I als papers del Marroc, no diu qui era?.
-No ho crec filla, però si vols traiem els papers i ho busquem.
La Paula tenia els ulls negats i jo li pregunto què li passa, ella em respon que s’aguanta per no plorar però que quan pensa en la dona del Marroc que la va portar a la panxa es posa trista. Jo l’abraço i li dic que l’entenc, que es trist pensar que no pots conèixer la persona que et va donar la vida i que si té ganes de plorar que plori, que no passa res. Encara abraçada a mi em pregunta…
-Creus que s’ha oblidat de mi???
- No filla, jo crec sincerament que pensa en tu moltes vegades i que es deu preguntar què se n’ha fet de tu.
- Ho dius de veritat???
- I tant que si…. I a més penso que aquesta dona volia que visquessis i per això et va portar a l’hospital. Pensa que eres molt petita, vas néixer abans d’hora, als set mesos, només pesaves 1kg i si no t’hagués portat a l’hospital t’haguessis mor.
- I com ho sap això???
- El teu pare I jo vàrem anar a l’hospital on vas estar ingressada 4 mesos i vam parlar amb l’enfermera jefe. Ens va donar un informe del teu ingrés a l’hospital i de quan vas sortir per anar al Lalla Meryem.
- Podem veure aquest paper???. Ens aixequem i anem a la carpeta del Marroc. Mirem tots els documents. (Li encanta mirar la seva foto del passaport, era tant petita….encara no tenia sis mesos i pesava 3 kg. Era com una rateta….) Trobem l’informe de l’hospital, està en francès i el comencem a llegir. Es fixa que hi ha un nom…
- Pot ser el nom de la mare de panxa?
- Si, és el nom que va donar. Però no crec que sigui el seu nom verdader. Això és el que ens va dir l'enfermera. Que era una dona d’uns 35 anys, soltera. Li semblava però que aquella dona no era la mare sinó l’àvia. El més segur es que la teva mare fos una noia molt Jove. Em mira amb els ulls plens de llàgrimes i m’abraça. Jo també tinc llàgrimes als ulls i li dic que sempre que vulgui pot parlar amb mi. Està bé parlar d’allò que et preocupa. Ens aixequem, guardem la carpeta de documents i anem a vestir-nos, hem quedat d’anar a la platja per veure la presentació de Pirena. El seu pare i el seu germà ja estan a punt i ens esperen.

L’Educació Comença a La Família

2008-01-10T19:38:00.000+01:00

Llegeixo estupefacta que un de cada cinc menors catalans d’entre 8 i 11 anys no ha tastat mai el tomàquet i que un de cada tres escolars de primaria no ha menjat mai espinacs. Crec que es una dada preocupant ja que l’alimentació és una activitat bàsica per a la salut de les persones i s’ha d’educar els fills en l’aspecte alimentari al igual que en altres aspectes. A casa nostra sempre ho hem tingut clar, els nostres fills mengen de tot, hi ha coses que els agraden més, com pot ser la pasta i les patates fregides, però mengen el que hi ha i sempre hem procurat que entenguin que menjar no és un càstig, sino una activitat plaent i necesaria per a viure. Hi ha algunes tàctiques que ens han ajudat en l’educació alimentaria d’en Pol Nabil i la Paula:
1- Anar a comprar al mercat o al super.Crec que es molt positiu que els nens i nenes vagin al mercat a compar amb els pares, que vegín que la nevera no s’omple sola i que cal decidir què comprar per menjar per tenir una dieta equilibrada.
2- Deixar que entrin a la cuina per veure com cuinem. Els fa veure els colors i olors del menjar i els introdueix a la cuina.
3- Deixar que col•laborin en la preparació del menjar. Els encanta poder ajudar, preparar l’amanida, posar la carn a la plaxa, farcir la pitzaa, remenar el caldo, sucar el pa amb tomàquet….
4- Estimular-los que provin TOTS els aliments i que aprenguin a diferenciar els gustos. Es com un joc, que hem de saber descubrir els sabors i posar els adjectius escaients, salat, dolç, picant, sec, eixut,fort, suau, cru, cuit……
Una anécdota que em va passar quan encara no era mare, jo menjava meló i tenia prop un nen de cinc anys (fill d’un familiar) que em mirava, jo li vaig oferir un troç i la seva mare em va dir que no li agradava, però el nen va agafar el meló i se’l va menjar. La realitat era que mai li havien donat melo i la familia creia que no li agradava. Actualmet el nen ja te 14 anys i fa pena veure’l menjar. Cada dia ha de menjar patates fregides i la verdura ni la tasta, la fruita en pro feines i el peix només en forma de croquetes. Sincerament crec que l’alimentació és massa important per deixar-la als gustos dels nens. Els pares ens hi hem d’implicar i EDUCAR el paladar dels postres fills perquè sàpiguen menjar sa i equilibrat.

La inocencia robada

2008-01-09T19:02:00.000+01:00

Moltes families que hem fet ,o volem fer, una kafala al Marroc ens preguntem perquè no hi ha nenes a les creches on anem a buscar els nostres fills. Aquí en tenim una resposta, en aquest article de l'Amina Barakat que he trobat navegant per internet.
RABAT,(IPS)- Para Habiba Hamrouch, criar a su hija Sanaa es su "revancha", su respuesta a las tradiciones, el abuso y la indiferencia que abonan la explotación de miles de niñas marroquíes como empleadas domésticas.
Las leyes de este país del norte de África prohíben trabajar a los menores de 15 años, pero el incumplimiento es común. Muchos hogares emplean como domésticas a niñas, algunas de apenas cinco años de edad, que deben soportar agotadoras jornadas, varias formas de maltrato cuando su trabajo es considerado insatisfactorio e incluso abuso sexual.
Además, se niega con frecuencia a las niñas acceso a la educación, a la atención médica y a una alimentación adecuada.
"Pasé por toda clase de experiencias cuando fui entregada a una familia en 1990", narró Hamrouch. "Son recuerdos muy malos. Solo tenía ocho años cuando empecé a trabajar."
Sus dos hermanas también se convirtieron en empleadas domésticas. Hamrouch dijo que su madre era muy sumisa con su marido y que "nada podía hacer salvo llorar en silencio". "Realmente pasábamos necesidades", afirmó. "Odié a mi padre por lo que me hizo."
Hamruch tiene ahora 22 años, está casada y es madre de dos hijos: una de 10 años y un varón de dos. Y está haciendo todo lo posible para asegurar que la vida de sus niños sea diferente a la suya. Sanaa asiste a la escuela y tiene buenas calificaciones.
"Mi pequeña es mi revancha. Voy a hacer todo lo que esté a mi alcance para que ella estudie y yo misma estoy asistiendo a clases para poder asegurar un futuro para mis hijos", afirmó.
Hafida Hosman*, de 18 años, logró escapar a una vida de explotación gracias a un vecino.
"Tenía 14 años cuando mi madre me entregó a una familia rica de Rabat. El hijo, un adolescente de 16 ó 17, hizo todo lo imaginable para aprovecharse de mí cuando sus padres no estaban en la casa y yo no podía decir nada al respecto", relató Hafida a IPS.
"Incluso su primo, un mocoso espantoso, me pellizcaba el trasero cada vez que iba a la casa. Eran tan mal criados que nadie me creería que eran los amos y que tenían permitido hacer lo que quisieran", agregó.
El acoso sexual es tabú en Marruecos. Muchas víctimas evitan denunciarlo. Escapar no resulta fácil, ya sea porque carecen del dinero necesario o por temor a que sus empleadores las denuncien a la policía.
"Es escandaloso ver a niñas en edad escolar empleadas como sirvientas", afirmó Fouzia Tawil, de la no gubernamental Asociación para la Defensa de los Derechos de las Mujeres y los Niños con sede en Casablanca, la capital económica del país.
"Su lugar es un pupitre, con un libro entre sus manos, no con un trapo de piso o una escoba que es mucho más grande que ellas", declaró Tawil a IPS. "Entre el lavado de platos, el trabajo del hogar y el cuidado de los niños, se les roba la infancia."
El irrisorio pago que reciben por su juventud perdida es, en general, entregado a los padres. "Jamás vi el dinero en todo el tiempo que trabajé allí, hasta que cumplí los 17", recordó Habiba.
El gobierno calculó en 2001, en un informe elaborado con el apoyo del Fondo de las Naciones Unidas para la Infancia (Unicef), que unas 22.000 menores de 18 años trabajaban en hogares ajenos en grandes ciudades como Rabat y Casablanca. No existen estimaciones más recientes.
Cincuenta y nueve por ciento eran menores de 15 años, analfabetas y de familias pobres.
La organización de derechos humanos Human Rights Watch (HRW), que tiene su sede central en Nueva York, advirtió hace dos años que la mayoría de esas niñas y adolescentes trabajan sin descanso entre 14 y 18 horas diarias, los siete días de la semana.
Sus padres reciben por esa labor una paga de entre cuatro y 11 centavos de dólar por hora, aseguró HRW en un estudio titulado "Dentro de la casa, fuera de la ley: Abuso de niños trabajadores domésticos en Marruecos".
"El salario mínimo en Marruecos para otros trabajos no rurales es de 1,07 dólares la hora. La jornada laboral está limitada a 44 horas semanales o 10 horas diarias", indica el informe.
Marruecos "tiene una de las tasas más altas de trabajo infantil de África septentrional y Medio Oriente y, al mismo tiempo, una de las más bajas de asistencia a la escuela de niños que trabajan, a excepción de África subsahariana", apuntó el informe.
"La policía, los fiscales y los jueces rara vez hacen cumplir las disposiciones del Código Penal sobre abuso infantil o trabajo forzoso en los casos de los niños empleados como sirvientes", agregó.
Por otra parte, "los padres en muy pocas ocasiones están dispuestos a entablar demandas que demoran mucho tiempo y exponen a sus hijas a un estigma, sin proporcionarles a ellos ningún beneficio directo", destacó HRW.
El maltrato persiste, aunque Marruecos ratificó la Convención sobre Derechos de los Niños, que prohíbe su explotación por motivos económicos, entre otros.
Fátima Zénoul*, una mujer que recluta niñas y adolescentes y las ubica en casas de familia para que realicen trabajos domésticos, ofreció un testimonio que arroja luz sobre las actitudes que apuntalan estos abusos.
"Mi tarea concluye cuando coloco a la doméstica con sus empleadores. Lo que ocurra después no me concierne. Ella es libre de irse si sus expectativas no se ven satisfechas. En ese caso, yo le buscaría otra familia, lo que me reportaría una comisión adicional", relató.
los intermediarios cobran 30 dólares por cada niña que colocan.
"Si sus padres no se preocupan por lo que les pasa, ¿por qué debería hacerlo yo?", se preguntó Zénoul, que realiza su tráfico en el barrio residencial de Takaddoum, en Rabat. "No soy responsable por lo que les suceda. Es un servicio pago que yo ofrezco y así me gano la vida."
La lucha contra la explotación de los niños recibe un fuerte apoyo de la princesa Lalla Meriem, hermana mayor del rey Mohamed VI y presidenta del Observatorio Nacional de la Infancia.
Lalla Meriem se sumó hace dos años a la iniciativa contra el maltrato infantil, incluido el sufrido por empleados en labores domésticas.
Desde entonces, las autoridades desarrollaron una estrategia de promoción de los derechos de la infancia, y crearon también un "parlamento infantil" para hacer frente al abuso.
En la Tercera Conferencia Regional sobre la Violencia contra los Niños, realizada en El Cairo a fines de junio, la princesa anunció la creación de un refugio para las víctimas de maltrato, en el que se les brindará asistencia legal y psicológica.
Asimismo, se lanzó el mes pasado una campaña de esclarecimiento con el objetivo de brindar información a los jóvenes marroquíes sobre el fenómeno.
* Los nombres de algunas personas han sido cambiados a iniciativa de los involucrados.
http://www.ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=41527

Normalitat de familia

2008-01-08T10:00:00.000+01:00

Després de les festes tot torna a la normalitat. Els nens al cole, i els grans a treballar. Han sigut uns dies que hem disfrutat en família. El Nadal l'hem passat a Barcelona, amb els avis i la besàvia Francesca que el dia 24 de desembre va fer 96 anys i li vam regalar un àlbum de fotos dels nostres fills perquè el pugui portar al bolso i ensenyar-lo a les amistats, doncs li agrada lluir de besnets. El dia de Sant Esteve vam viatjar a Manlleu i ens hi hem quedat fins l'endemà de Reis. Vam fer cagar el tió a casa de la tieta Imma i els Reis han passat per casa els avis i també per casa nostra. Vam seguir la cabalgata dels reis fins la plaça de baix vila on varen ser acomiadats amb focs artificials. Suposo que aquest ha estat el darrer any que els nostres fills encara són inocents, dons ja tenen 8 i 7 anys respectivament i per això ho hem viscut intensament, anant a comprar els regals, embolicant-los ben bonics i fent mans i mànigues per amagar-los d'ells. Els fills es fan grans, segurament l'any que ve serà diferent, però intentarem que la màgia d'aquest dies perduri entre nosaltres.Som una familia que viu la normalitat de ser una familia doptiva. Els nostres fills saben del seu origen des de sempre i sovint fan preguntes del Marroc, de la seva vida abans que ens coneguessin, volen saber si al Marroc també hi passen els reis o si fan cagar el tió. Es un bon moment per parlar de la diversitat cultural, de les festes diferents que es celebren a les diverses cultures. Ells van escoltant i van assimilant. Sempre els parlem del respecte als altres,que siguem diferents ens enriqueix. Es fan moltes preguntes i nosaltres empre els diem la veritat intentant ajudar-los a entendre la seva vida, la nostra vida.

Bones Festes

2007-12-25T11:09:00.000+01:00

Són festes familiars, d'estar a casa amb els nostres.He demanat al meu fill que pensés en una felicitació per aquestes festes i ha decidit fer els tres reis. Per a ell és el més significatiu. Té 8 anys i encara està fascinat per la màgia dels Reis d'Orient, que porten coses per la gent.Aquí va la nostra felicitació dels Nadals. BONES FESTES.

La meva filla també escriu un blog

2007-12-23T18:38:00.000+01:00

La Paula Soumiya fa dies que em veu escriure al meu blog,vol saber què hi escric i el perque ho faig. Ahir, després de llegir "a nosaltres ja ens ha tocat la loteria" em va dir que a ella també li agradaria tenir un blog i escriure aquelles coses que li interessen. Així és que la vaig ajudar a fer un blog per a ella i aquí el teniu el blog de la Paula Soumiya.

A nosaltres ja ens va tocar la loteria

2007-12-22T18:24:00.000+01:00

Un 22 de desembre de fa set anys a nosaltres ja ens va tocar la loteria. Va ser el dia que el jutge marroquí ens va atorgar la Kafala dels nostres dos fills. Estàvem tan contents!!!. Vaig plorar d'alegria, mentre abraçada a en David li deia que altres anys estàvem pendents de si ens tocava la loteria, i ara ja ens havia tocat. Teníem la sentencia de kafala i el permís per sortir del país. Ens quedava només fer els tràmits d'obtenció dels passaports d'en Nabil i la Soumiya i els visats per entrar a Espanya. In Sha Alà.
Certamen som afortunats,tenim dos fills com dos sols. Alegres, desperts,carinyosos ....Cada 22 de desembre recordem que a nosaltres ja ens ha tocat la loteria.

Aprobada la llei d'adopció Internacional

2007-12-21T09:10:00.000+01:00

Ahir dijous 20 de desembre el congrés dels diputats va donar llum verda a la nova llei d'adopció internacional. M'alegra que s'hagin tingut en compte les esmenes aportades perls diferents partits polítics, especialment l'esmena presentada per IU referida a la supressió de l'article 19.4 que impedia convertir en adopcions plenes les Kafales fetes per families españoles al Marroc.Ha triomfat el conveni de la Haya on es reconeix la Kafala com una mesura de protecció a la infancia desamparada en els paisos islàmics i que en el nostre país juridicament equival a una tutela dativa, fet que permet una vegada arribats a españa demanar la ADOPCIO PLENA d'aquest infant perque tingui la máxima protecció juridica. Es un dia feliç per a totes les families que tenim fills d'origen marroquí i per a totes aquelles que desitgen fer una Kafala al Marroc. He sel·leccionat el tall de noticia publicada pel País que fa referencia a aquest aspecte.

Al comienzo de su recorrido parlamentario, la adopción simple o menos plena constituida por autoridad extranjera, quedaba en el aire. En el texto final, esta inquietud se subsana: la ley incorpora una regulación que permitirá convertir estas adopciones en plenas en España en determinadas condiciones. Se salva así la posibilidad de que niños acogidos en tutela procedentes de países musulmanes, se integren plenamente en las familias que los cuidan y educan

llegir + en El País

Marruecos lanza un programa para la promoción de los derechos de mujeres y la infancia

2007-12-20T09:11:00.000+01:00

Es una bona noticia per la infancia del Marroc i per les dones, col·lectius més desafavorits.
Marruecos contará a partir de enero de 2008 con un nuevo programa para reforzar los derechos de las mujeres y de los niños mediante el uso de tecnologías de la información y la comunicación, indicaron hoy los responsables de ese proyecto humanitario.
Representantes del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) y de la Organización Marroquí de Derechos Humanos anunciaron el lanzamiento de una página web y de un CD que facilitará a las mujeres y a los militantes de organizaciones humanitarias el acceso a información sobre los derechos de ese colectivo.

El proyecto, concebido bajo el nombre de WRCATI por esas dos instituciones, en colaboración con la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID), prevé la promoción de esa información para que esos derechos se ejerzan en la práctica y "contribuyan al desarrollo de la sociedad".

Con ello se pretende que "nuestra generación y las que nos siguen puedan vivir la integración de las mujeres en la sociedad a través de una revolución tecnológica realizada sin violencia", dijo en la presentación la directora regional de ese programa, Najad Rochdi.

Los datos a los que tendrán acceso serán de carácter legal en ámbitos como el social, económico, político y familiar y forman parte de una iniciativa que se está poniendo en marcha también en Jordania y los territorios palestinos y que ya ha sido aplicada en el Líbano, Túnez y Egipto.
Rocio Abad

Viure a Rabat, treballar al "Lalla Meriem"

2007-12-19T09:51:00.000+01:00

Navegant per internet vaig trobar un aquest escrit que tot seguit podreu llegir, està escrit per una monja franciscana que treballa al Lalla Meriem, orfanat de Rabat on vàrem anar a buscar els nostres fills. M'ha agradat com explica la seva feina amb els nens allí acollits, perquè traspua tendresa, tendresa que els nens reben i com a mare adoptiva crec que és de vital importància pel seu desenvolupament.
Al interior de los baluartes de la bonita ciudad de Rabat, capital de Marruecos, se codean obreros, burócratas, comerciantes, inmigrantes clandestinos, estudiantes y mendigos, pero sobre todo y por desgracia, los niños de la calle. En esta ciudad moderna donde la vida es cara en comparación con otras regiones del país, existe un fenómeno que no pasa nunca de moda: la generosidad, llamada corrientemente limosna. Si no, ¿como sobrevivirían al alto coste de la vida muchos pobres y excluidos? Algunos prefieren vivir de la mendicidad bajo una apariencia de pobres, pero este no es el caso de todos.
- “ Perdí a mis padres, a mis hermanos y hermanas, en las matanzas y la guerra civil que hubo en el Congo.
- Tengo 27 años, soy la mayor de una familia de 9 hijos de Nigeria donde la situación de las clases pobres es insoportable. Quise intentar mi suerte en España y he aquí que me encuentro fracasada en Marruecos”.La que se expresa así es una mujer de 27 años, de rasgos finos que vive de la mendicidad. Viste una túnica (djellaba) al estilo marroquí, se expresa en inglés y pronuncia algunas palabras en árabe.
Otro día, en el aparcamiento del mercado junto a la medina, veo a una pareja joven con su pequeño en brazos. Les doy los buenos días. Hablan en inglés y entablamos conversación. Ellos también piden limosna a los usuarios del aparcamiento. Me dicen que son de Ghana. Habiendo intentado la travesía del Mediterráneo y pasando por Marruecos, fracasaron en Oujda, en la frontera argelina. Después de un año de tentativas y de vida errante en vano, nació el pequeño John.
Más adelante encuentro a una mujer que vende vestidos de algodón. Me acerco a ella y le pregunto el precio. Cien dirhams cada uno. Le pregunto de dónde vienen los artículos: del Senegal, me dice ella.
- “Soy senegalesa y en este momento estoy con el alma en un hilo; lo que hago es ilegal, lo sé muy bien, pero no tengo otro remedio. Soy clandestina y no puedo conseguir la autorización de venta. La policía me sorprende a veces y me confisca la mercancía y me toca recomenzar de nuevo.
¡Son numerosos los niños de la calle que se preparan su pequeña droga, que duermen en cajas de cartón ante los lujosos hoteles de la ciudad! Se forman una personalidad fuerte y adulta que los arrastra a preferir a veces la calle, a las constricciones familiares o estructurales. Algunos han sido abandonados por sus padres. ¡Hay mucho que hacer! ¡Hay muchos abandonados!
El Centro Lalla Meriem donde trabajo, acoge a los niños abandonados. Son 165 niños de 1 a 26 años. Proporciono cuidados médicos a los que tiene una minusvalía, así como a los bebés, practicando la quinesioterapia y el estímulo precoz. Al principio mi trabajo no contempla la adquisición de buenas posiciones, sencillamente establece una relación de confianza. Todo empieza como un juego. Empleo medios simples para llamar la atención del niño: una muñeca, un osito, un canto, las cosquillas, los acariciadores, y sobre todo la inestabilidad del cuerpo porque los niños quieren moverse. También me doy cuenta cuando hay niños que parecen tristes, angustiados, nerviosos y turbados por el hecho de haber sido abandonados. Para ellos utilizo sobre todo la terapia de la risa que ayuda a la expresión corporal. Es una gran alegría constatar que la sonrisa y el reírse iluminan espontáneamente una cara triste. El reírse arrastra al niño algunos gestos y actividades que le ayuden a liberar sonidos y energía para agarrarse a la vida. He notado que en esta fase el niño se aferra a mí, como lo hacen con todas las personas que se ocupan de ellos; este es el caso de la mayor parte de los niños abandonados. Para el niño no se trata solamente de un juego, sino que se establece un lazo y una relación frente a la que quiere identificarse. En este momento hay que saber marcar las distancias sin herirlo, de lo contrario se haría más mal que bien en el momento de la adopción. Esta relación puedo compararla con las olas del mar, están en un continuo vaivén. Es decir que es importante saber dar mucho cariño y saber desaparecer.
Aquí en el centro de Lalla Meriem, en las habitaciones llamadas “nidos” mantengo el diálogo con los niños en el rincón de su cuna, hombres y mujeres anónimos del mañana.
Bibiane Nikiema, fmm

Reflexions en veu alta. Els Regals dels fills

2007-12-13T16:04:00.000+01:00

No crec que sigui bo pels nostres fills donar-los hi tot el que volen, quan ho volen, que sol ser “ara”, “inmediatament”.També crec que els nostres fills tenen massa coses; massa joguines, massa colors i llàpissos, massa llibres i contes,….. massa de tot. El resultat és que no valoren res, o que valoren molt poc el que tenen i que es pensen que han de tenir (posseïr) tot allò que demanen. S’acosten dies de fer regals, Nadals, Reis… i és una autentica bogeria la quantitat de regals que els nens reben. A casa hem parlat amb el meu marit, i hem decidit que els nostres fills tinguin un màxim de tres regals cadascún, cosa força complicada ja que entre els avis (materns i paterns), la rebesavia, els tiets (quatre, tres dels quals sense fills), els padrins (quatre, dos per cadascún) i amics som molta colla i al final encara que només facin un regal cadascún surt un nombre escandalós d’obsequis que no creiem sigui bo per l’educació dels nostres fills.
M’hi ha fet pensar el fet que jo sóc filla de família nombrosa, de pares treballadors i que van haver de fer molt sacrifici per tirar-nos endavant, que estudiessim, que tinguessim una carrera i un futur millor que el que havien tingut ells. Recordo que vaig desitjar una bicicleta durant molts anys i no la vaig tenir fins els 14 anys (una BH plegable, preciosa de color de mel), com la vaig disfrutar!!!, Els meus fills tenen bicicleta des dels tres anys, ja n’han estrenat dues cadascún i ho veuen tan normal, és com si tots els nens tinguessin bicicleta. Com diu ma mare “totes les masses piquen” i aquest any els regals seran racionats, per una questió educativa i de valors.

Ja fa set anys!!!

2007-12-10T09:46:00.000+01:00

Aquesta setmana ha fet set anys que us vam conèixer. Per a nosaltres el 6 de desembre es molt més que la festa de la constitució. Per a nosaltres es el dia que us vam conèixer. Tu filla meva, eres menuda com una engruna, pesaves només 3 kilos tot i que estaves a punt de fer 6 mesos. Això sí, tenies la mirada molt viva, i des que vaig entrar a la sala on eres no em vas deixar de mirar i moure les cametes, fins que et vaig agafar a coll. Mai oblidaré la sensació que vaig tenir. Fins i tot ara em recorre un calfred per tot el cos quan hi penso. Des d'aquell precís moment em vas robar el cor i vaig saber que tu eres la meva filla. Mestre jo et tenia als braços va entrar el vostre pare amb un nen a coll , era rodonet, molt moreno i tenia els ditets a la boca. Em va dir "mira Mercè quin nen, té uns ulls molt tristos", me'l vaig mirar i vaig veure els ulls més tristos que mai hagi vist, d'aquells que no miren, que et traspassen però sense mirar enlloc, perduts.... El vaig acaronar i no va fer res. Se'm van omplir els ulls de llàgrimes, vaig mirar en David i ell em va dir " es diu Nabil". Així en un minut i mig el destí us va portar a nosaltres i un llaç invisible ens va unir a tots quatre en aquella petita habitació del Lalla Meriem. D'això ha fet set anys.

Només 2 de cada 10 nens espanyols juguen amb els pares

2007-11-30T12:46:00.000+01:00

Entre 5 y 10 años.Los niños españoles ya casi no juegan con sus padres. Sólo dos de cada diez lo hacen a diario, y al llegar el fin de semana la
media apenas asciende a tres. Ésta es la principal conclusión de la Encuesta Duracell de Juguetes 2007, un estudio europeo realizado a
900 niños de entre 5 y 10 años y a sus padres para descubrir cuáles serán los juguetes más deseados en las próximas Navidades.
Aquesta es la noticia que publicava el diari 20 minutos d'ahir dijous 29. Em sembla sorprenent i preocupant que els pares i mares espanyoles no juguin amb els seus fills. Jo, vaja, més ben dit, nosaltres hem jugat i juguem encara, molt amb els nostres fills.No em se imaginar la vida sense jugar amb ells. Quan eren petits al parc o la platja amb la sorra fent figures amb la pala i la galleda, a casa amb el joc dels cubs de colors fent mil i un muntatges fins que queia tot a terra i tornàvem a començar, al joc d'endevinar parelles de figures iguals posades aleatoriament al terra (joc de memòria), i ara que són més grans anem amb bicicleta junts, fem gimnàstica, juguem als clics, llegim contes i llibres en veu alta i molts altres jocs que ara no detallaré per no cansar-vos. Però el cert és que no concebeixo la relació amb els meus fills sense el joc. Per a mí forma part de la nostra vida i crec que els ajuda a créixer, que ens ajuda a créixer a nosaltres com a pares i que enforteix la nostra relació. Es una pena que molts pares es perdin aquesta experiencia tan maca de compartir els jocs amb els fills. crec que es perden una part de la seva infancia i això ja mai més es recupera.

Més de cent famílies catalanes tenen encallada una adopció

2007-11-28T09:05:00.000+01:00

Nepal i Rússia han canviat les normes i al Congo s'hi han trobat irregularitats | Catalunya deixa d'adoptar als dos Congos, Ucraïna i Haití, perquè no es garanteixen els drets dels infants | Més sol·licituds a Etiòpia.

llegir + a L'Avui

Es una realitat, hi ha països que no garanteixen la procedència dels menors i això els desqualifica com a països on poder adoptar. Les famílies adoptives volem transparència i claredat en els processos adoptius. Ningú vol ser mare d'un infant que ha estat arrabassat a la seva familia biològica o que ha estat donat sota coacció o engany. No podria dormir tranquil·la si penses que jo sóc mare perquè han pres aquest fill a una altra dona. Em sento privilegiada d'haver tingut l'oportunitat de parlar directament amb l'orfenat, d'haver fet la kafala sense intermediaris, de saber que havien nascut a l'hospital i la seva progenitora els va deixar acabats de néixer, d'haver pogut parlar amb l'infermera de l'hospital que els va atendre en els primers moments de vida i de saber que ningú els va reclamar.D'això, aquest desembre, ja farà set anys. Aquests infants, ara són els nostres fills. En Pol Nabil i la Paula Soumiya, els millors fills que poguéssim imaginar de tenir. El destí ens va unir amb un llaç invisible amb tanta força que serà per sempre més.

La literatura marroquí, protagonista de un monográfico de la revista” Intramuros”

2007-11-26T09:43:00.000+01:00

Casa Árabe-Instituto Internacional de Estudios Árabes y del Mundo Musulmán (IEAM) presenta, el próximo viernes 30 de noviembre, el número especial de la revista Intramuros dedicado de forma monográfica a la literatura de Marruecos y que ha sido coordinada por el escritor Abdelkader Chaoui.( Viernes 30 de noviembre, a las 19:30 horas. Salón de Actos del Centro Cultural Blanquerna c/Alcalá, 44, Madrid).

Pot ser molt interessant per a totes les persones interessades en la cultura del Marroc. Desitjo que puguem accedir a la revista, que des de Barcelona i altres punts de l'estat la puguem llegir.

mama, quan tindré pits?

2007-11-23T09:24:00.000+01:00

"mama, quan tindré pits?", m'engega, de sobte, la meva filla que té set anys. Em va deixar parada, de moment, i vaig trigar uns segons a respondre.
- Filla, tu ja en tens de pits, però encara no t'han crescut perquè ets petita (o potser no ho és tant???)
- vull dir quan els tindré com tu.
- Uiiii, encara falta molt (o no falta tant???), quan vagis a l'institut.
- Es que una nena de la classe ja els té una mica grossos!
- De debò?, Qui els té una mica grossos?.
- La Marina.
- No reina, la Marina és una nena una mica grassoneta i té sacsons, els pits també hi té una mica de greix i per això semblen més grossos.
-Ahhh! a quart, intervé el meu fill, també hi ha un nen que li passa el mateix, és grassonet i sembla que tingui pits. De vegades es burlen d'ell.
- Doncs molt mal fet, tothom és com és i ningú té dret a burlar-se de ningú. Espero que tu no ho facis.
- No mama, ja sé que no s'ha de fer. Quan algú es fica amb mi perquè sóc molt moreno, no m'agrada.
La Paula que està capficada amb el seu tema pregunta- quan tingui pits, em compraràs sostenidors?.
El temps passa molt i molt de pressa, fa quatre dies que li canviava els bolquers i ja em demana quan li compraré sostenidors. Val la pena estar per ells, val la pena viure el seu creixement, val la pena no perdre's la seva maduració i això vol dir temps pels nostres fills.

La Kafala es podrà convertir en Adopció Plena

2007-11-20T09:41:00.000+01:00

Quina bona noticia!!!, acabo de llegir que el PSOE ha acceptat gairabé la totalitat de les esmenes presentades a la nova llei d'adopció internacional per Izquierda Unida. Entre elles la que permetrà convertir la Kafala en adopció plena una vegada el menor visqui a Espanya. Mai entendré quin interès hi havia en que una Kafala (al Marroc tothom parla d'adopció, encara que jurídicament no existeix la figura de l'adopció) no es pogués convertir en Adopció plena aquí, al nostre país, que es on vivim i on viurà el menor kafalat. Volem la màxima protecció dels infants,i això passa per ADOPCIÓ PLENA, que un jutge espanyol dóna a les famílies que així ho sol·liciten. Si no hagués estat d'aquesta manera, s'hagués comès un greuge irreparable per a totes les famílies espanyoles que escullen Marroc com a país d'origen del seus futurs fills i per a tots els menors que viuen al Marroc en situació de desamparament i que tenen la possibilitat de ser adoptats. Des d'aquí dono les gracies al grup parlamentari de Izquierda Unida que ha batallat per aconsegir-ho i molt especialment a la junta de l'associació IMA (Amics dels Infants del Marroc) que han mogut cel i terra per aconseguir modificar la llei d'adopció internacional en l'article 19.4.que es el que dificultava l'adopció dels infants kafalats.

Petits plaers que fan la vida gran

2007-11-19T09:07:00.000+01:00

Una de les coses que més m'agrada dels diumenges al matí es que no hi ha pressa. La norma es que no ens podem llevar abans de les 9h.i els nens la solen complir. Quan es lleven venen a la nostra habitació i els deixem ficar al nostre llit de matrimoni, els encanta!!!!.Es una estona per fer "Carinyos", per fer pessigolles.... una sinfonia de pells i petons que ens alegren el dia i ens fan sentir estimats i estimar. Gairabé sempre és la Paula la que inicia el joc, de vegades el seu pare i jo encara estem mig adormits i no paren fins que ens han despertat del tot. Li agrada obrir-nos els ulls tancats, posa un dit a dalt la parpella i un altra a baix fins que aconsegueix obrir-lo. En Pol s'acurruca molt a prop mentre fa uns sorollets guturals, com els dels gats quan els amanyagues. El joc dura fins que sento un- "mare tinc gana"-, es l'hora d'aixecar-nos i anar a esmorzar. Després mentre els grans llegim la premsa dominical, els menuts han tret la capsa de colors i dibuixen. Aquests som nosaltres, la família segons ha dibuixat en Pol Nabil.

Blade Runner: The Final Cut

2007-11-16T09:40:00.000+01:00

Es una de les meves pel·lícules preferides, i tinc moltes ganes de veure aquesta nova versió.M'impressiona sobretot el fet que els humans tenen records i els robots(nexus) no, els humans ploren i els nexus no. Per tal d'amagar el seu origen de robot,inventen un passat a la protagonista i per això necessiten fotografies de la seva infància (L'escena de la protagonista mirant una fotografia d'ella quan era petita mentre li regalima una llàgrima galtes avall és impagable). Heu pensant en lo important que és tenir imatges de la nostra infantesa?, Heu pensat com ens fa sentir part d'una família les imatges que tenim del nostre passat?. Les nostres filles i fills adoptats també necessiten sentir-se part de nosaltres, és important fer fotografies, videos que mostrin la nostra vida en comú, en el futur serà important per a ells (Potser també veuran Blade Runner i els agradarà).

Idees adolescents per erradicar la pobresa

2007-11-15T17:06:00.000+01:00

Som alumnes de la classe de 5è A del Col.legi Maristes Montserrat de Lleida. Durant aquests dies estem duent a terme un projecte anomenat Eradicar la Pobresa. La iniciativa va sorgir arran d'un taller que hem fet sota l'epígraf d'Objectius del Mil.lenni. ¿Saben que les Nacions Unides van redactar vuit objectius, l'any 2000, per millorar el nostre planeta i reduir la pobresa a la meitat l'any 2015? Volem un món més just i solidari, sense discriminacions de cap mena; és a dir, un món millor. No volem que cap nen i nena --ni adult-- es mori de gana, com està passant diàriament. El problema de la fam es pot solucionar si els països rics rectifiquen i se'n recorden de l'Àfrica, que és el continent més necessitat. Les persones pobres i que passen gana per falta de recursos tenen els mateixos drets que les persones riques. Per aquest moriu demanem als polítics que treballin per complir aquests vuit objectius de l'ONU, perquè l'any 2015 no hi hagi més misèria al planeta.
Fa falta que tots els infants puguin estudiar, especialment les nenes de països que discriminen el sexe femení; que les dones cobrin els mateixos sous i siguin tractades igual que els homes, i que hi hagi menys mortalitat infantil, i per això resulta necessària més educació i sanitat. És important, igualment, el dret a l'habitatge i que no destruïm el medi ambient.
A l'espera que els polítics hi facin la seva, nosaltres també hi podem contribuir tancant l'aixeta mentre ens rentem les dents, compartint el que tenim, respectant els altres i no gastant-nos tants diners en coses sense importància.
De vegades els nens tenen més "senderi" que molts adults. M'ha agradat molt llegir aquesta carta al director. Està escrita per alumnes de 11-12 anys i està carregada de sensatesa. Es simple, que no simplista, i ens hauria de fer reflexionar,tant als polítics com als adults en general.

Escapada sense nens

2007-11-14T19:37:00.000+01:00

Que ve que va tenir un cap de setmana per a nosaltres dos sols! que ve que va descansar de nens! que ve que va anar de "novios"de tant en tant!. Aquest cap de setmana ha sigut pel meu marit i per a mi. Hem anat al cinema, a sopar fora de casa i hem fet la ruta del tast de vins Ens hem allotjat a "Villa Engracia", un antic balneari prop del monestir de Poblet, on ens han tractat com a reis. El lloc té molts anys, però és net i polit. Té aquell encant decadent que tan m'agrada.Sóc molt feliç sent mare i fent de mare dels meus fills, m'agraden els nens i disfruto estant amb ells, però també sóc DONA i de vegades costa de sentir-t'hi. Agraeixo que poguem fer aquestes escapades, gràcies que la Montse, la meva sogra, es queda amb els nens (gràcies Montse!!!!). Ells estan encantats de dormir a casa els avis i nosaltres també. Es saludable tan per ells com per a nosaltres. La meva filla ja feia dies que deia -mama, quan anireu de novios???, perquè saben que es queden amb els avis i els porten al cinema, surten al parc i sobretot els consenteixen. Que també crec que es bo. Les normes ja les marquem nosaltres, els seus pares.Així doncs tots quatre hem carregat piles fins a la propera sortida..... d'aquí tres o quatre mesos.

Mama, els nens es compren?

2007-11-09T13:47:00.000+01:00

Aquest dies es inevitable que els meus fills, al igual que molts d'altres nens i nenes, hagin vist les noticies del suposat segrestament de nens al Txad. Mama els nens es compren?, em pregunta la meva filla. No filla les persones no es poden comprar ni vendre. Doncs a aquest nens, Que els ha passat?. Li explico que unes persones els van anar a buscar per portar-los a França pensant que tindrien un futur millor, però que es van equivocar, ja que cap nen es pot treure del seu país d'origen sense una sentencia judicial, sense un paper d'un jutge que ho autoritzi. Ràpidament s'aixeca del sofà, s'acosta a l'estanteria i agafa la seva carpeta “de papers importants” (es una carpeta on hem recollit tota la documentació de la seva kafala i posterior adopció). Me la porta i ens la mirem, la seva partida de naixement escrita en àrab, el document que ens diu que el seu cognom era fictici, la sentencia judicial de kafala, el permis per sortir del país.... mirem els “seus papers” i comentem el que ja hem comentat mil i una vegades, quin dia ens vna donar aquest o aquell document, què varem sentir quan els vam treure de l'orfanat, l'emoció de la primera nit que vam passar junts...... Al cap d'una estona, visiblement satisfeta els deixa a l'estanteria, torna al meu costat i em fa un petò. Agafades de la ma acabem de mirar el TN.

La Generalitat no ha rebut cap comunicat oficial de la suspensió de les adopcions al Congo

2007-11-05T14:38:00.000+01:00

La Generalitat encara no ha rebut cap comunicat oficial sobre la suspensió de les adopcions al Congo i no pot determinar si la decisió afectarà les sis famílies catalanes que tenen processos d'adopció oberts en aquest país africà des de fa més d'un any. El govern congolès ha fet aquest anunci després de l'escàndol provocat pel presumpte intent de segrest de 103 menors procedents del Txad per part d'una ONG francesa. Fonts del Departament d'Acció Social i Ciutadania han comunicat que ja s'han posat en contacte amb els pares adoptants, que estan nerviosos per la notícia.

llegir +

Una nova llei dificultarà adoptar menors Kafalats al Marroc

2007-11-01T09:20:00.000+01:00

"La ley endurecerá además estas exigencias para desterrar cualquier tentación de saltarse pasos o apalabrar niños en países vulnerables. Pero este rigor tendrá un efecto colateral: dificultará la adopción plena de niños de procedencia musulmana. Hasta ahora, y puesto que el Corán no acepta la figura de la adopción, los niños venían a España en acogimiento y con el consentimiento de padres y tutores y posteriormente, cuando el pequeño estaba integrado, se formalizaba la adopción plena. De momento, el proyecto de ley descarta esa vía."

llegir noticia a El Pais

Es una mala noticia per a totes les families que volen adoptar nens i nenes d'origen marroquí, ja que aquesta llei dificulta que es pugui convertir en adopció plena la sentencia judicial de Kafala del jutge marroquí, com es feia fins ara. No ens rendirem!!!!!, Des d'ara mateix buscarem de quina manera podem subsanar aquest escull!!!!.

posar paraules als sentiments

2007-10-31T21:15:00.000+01:00

Ni carn de la meva carn,
Ni sang de la meva sang
però realment meus.
No oblideu mai, ni un sol minut de la vostra vida
que no us vàreu gestar a sota el meu cor
sinó a dins del meu cor.

No són meves,les he manllevades. Avui viatjant per internet les he trobat en un web,escrites per una mare adoptiva i m'han semblat precioses. M'he pres la llicencia de traduir-les al català i aquí van!!!!

suposada temptativa de tràfic il.legal de nens per part de l'oenagé Arca de Zoë

2007-10-30T09:44:00.000+01:00

El jutge del Txad que investiga la suposada temptativa de tràfic il.legal de nens per part de l'oenagé Arca de Zoë va inculpar formalment ahir a la nit els nou francesos detinguts de segrest de menors i d'estafa, mentre que els set espanyols han estat acusats de complicitat(...)

llegir noticia a El Periodico
Noticies com aquestes fan molt de mal a les adopcions internacionals, donen arguments a aquelles persones que no els agrada que portem nens i nenes "estrangers" al nostres pais i els fem fills nostres. Generalitzen casos particulars i posen sota sospita totes les adopcions internacionals.

Publicitat molt ben trobada

2007-10-29T16:49:00.000+01:00

Tant el missatge com el format del video em semblen genials.Es d'una senzillesa exemplar i comunica la idea molt bé. L'opció sexual desl pares no determina l'opció sexual dels fills.

UNES NOTES SOBRE L'ADOPCIÓ

2007-10-26T18:32:00.000+02:00

Famílies adoptants

L'adopció planteja temes d'interès des de la perspectiva psicològica, tant en allò que es refereix a la prevenció com a la intervenció.
Abans de res cal dir que no existeix cap "síndrome del xiquet adoptat". En una família adoptant es trobaran dificultats semblants a els que es poden trobar en altres famílies. Si de cas, hi ha algunes característiques que cal analitzar més espai. La proporció de famílies amb xiquets/es adoptats que consulten els especialistes en psicologia infantil és lleugerament superior a la de la població en general. La qual cosa no vol dir que hi haja mes trastorns psicopatològics en aquests xiquets, sinó que té a veure amb el major grau d'ansietat dels pares pel desenvolupament del fill/a i la preocupació per si exerciran correctament el seu paper de pares.

Els pares adoptants estan també exposats a determinats factors que poden augmentar la seua vulnerabilitat psicològica. Poden estar influïts per la manera en que han viscut l'absència involuntària de fills, per la manca de referències de l'experiència de l'adopció, per veure's sotmesos a processos de selecció i observació on es poden trobar contínuament jutjats, per tindre més edat que la majoria dels pares de fills semblants, o per les actituds de les seues famílies d'origen front a aquella adopció concreta.

Poden tindre també por a alguna herència patològica del fill/a, a la qual atribuesquen la problemàtica del seu desenvolupament i comportament. Aquesta por és paral·lela a la que pot haver en qualsevol família en relació a la família del pare o de la mare, a la que l'altre cónjuge pot atribuir-li defectes o problemàtiques presents al fill.

Eduard Hervàs Martínez, Psicòleg

Per llegir + cliqueu "

Comparteixo l'opinió d'aquest psicoleg, els nens i nenes adoptats tenen els mateixos problemes que els nens i nenes en general, però les families adoptives visiten el psicoleg amb major proporció que les biològiques. Es miren amb lupa l'evolució dels infants i es volen assegurar que fan el correcte. Es cert que la gran majoria d'infants procedents de l'adopció internacional encara no han entrat a l'adolescència, i sembla que aquesta etapa es molt conflictiva de per si. Però no estic d'acord amb les opinions catastrofistes d'alguns psicolegs que diuen que els infants adoptats presenten un index de problemes molt superior a la resta d'infants. Fa set anys que estic en contacte amb families adoptives i encara que no tingui un estudi empiric de la questió si que tinc la informació que comenten les families. I la gran majoria de nens i nenes han fet una bona adaptació a la familia i es desenvolupen amb normalitat.

ERC i CiU demanen tornar al Govern la llei d'adopció internacional per "envair les competències de l'Estatut"

2007-10-24T17:13:00.001+02:00

MADRID, 23 d'octubre (EUROPA PRESS) - Els grups parlamentari de CiU i ERC al Congrés dels Diputats han registrat avui en aquesta cambra dues esmenes de totalitat al projecte de Llei d'Adopcions Internacions perquè considera que "envaeix competències exclusives que l'Estatut de Catalunya atorga a la Generalitat en matèria de protecció a la infància".

Per llegir la noticia

La veritat es que és una bona noticia, sobretot per totes les families que volen fer una kafala al Marroc, ja que si s'aprova la llei d'adopció internacional tal i com està redactada tindrem molts problemes per a tramitar l'adopció plena dels fills kafalats (acollits) al Marroc. Es una llei clarament perjudicial per l'adopció d'infants marroquis i que suposa un pas enrera respecte a la situació actual. Així doncs estaria molt bé que no s'aprovés i que quan s'aprovi contempli la reivindicació de les families adoptives.

respondre amb honestedat

2007-10-22T12:40:00.001+02:00

Unes colonies donen molt de si. La meva filla ha tornat carregada de preguntes, pero la més important és la de si te dues mares. (Ja he explicat com ha anat la conversa). Crec que cal respondre les preguntes dels nostres fills amb honestedat, la dona del Marroc no és la seva mare, és la seva progenitora, la que li va donar la vida, però la meva filla no ha tingut cap altra mare que jo. Quan la vaig conèixer tenia 6 mesos i pesava 3 kilos, havia estat 4 mesos a l'hospital, on l'havien deixada al néixer i vomitava tot el menjar que li donaven. El primer dia que la vaig tenir als braços, quan ens vam mirar als ulls, li vaig dir que vindria a Barcelona amb nosaltres i que tindria una familia de debò. Vaig demanar permís per donar-li el biberó i la mainadera em va donar una toballola per cobrir-me la roba mentre la tenia aixecada perquè fes el rotet. Tothom esperava que obrís la boca i sortís a "xorro" tota la llet, com era habitual en ella, però no va ser així, va obrir una mica els llavis i va fer un rot treient ,només, una petita glopada de llet. La mainadera es va quedar al·lucinada, no s'ho podia creure. Em va dir: "li agrades, crec que t'ha entès quan li has parlat". Aquí va començar a ser la meva filla i jo la seva mare.

Al cole em diuen que tinc dues mares

2007-10-22T12:16:00.000+02:00

"Al cole em diuen que tinc dues mares, la del Marroc i tu"- em comenta la meva filla, mentre esmorzem-. Jo li responc què en pensa ella. La Paula em diu que creu que té dues mares. Llavors li dic: - "què és una mare?, que fa una mare?". Inmediatament, la Paula i en Pol Nabil van enumerant totes les coses que faig: anar a comprar, portar-los al metge, consolar-los quan estan tristos, llegir contes, anar al parque a jugar, estimar-los....LLavors qui és la teva mare? ets tu mama, tu ets la meva mare - i.... la senyora del Marroc?- la senyora del Marroc et va donar la vida, et va portar a la seva panxa i et va parir, per això sempre li estaré agraida. Intervé el seu germà, en Pol Nabil i diu com aquell qui no vol la cosa " mira Paula, hi ha dos tipus de dones, unes que porten els nens a la panxa i no son mares i d'altres que no porten els nens a la panxa i són mares", oi mama?. Això mateix fills, i ara acabem d'esmorzar que es fa tard per anar al cole. (Recordo que l'any passat amb el meu fill vam tenir la mateixa conversa, deu ser cosa dels 7 anys)

Avui arriben de colonies!!!

2007-10-19T09:51:00.000+02:00

Avui arriben de colonies, en P.N i la P.S han estar 3 dies fora, han anat de colonies amb l'escola i casa nostra ha quedat buida. Sembla mentida el que es troben a faltar els fills quan no els tens!!!.Cada matí he entrat a la seva habitació amb un acte reflex, però estava en silenci, no hi havia ningú a qui despertar. Cada nit he entrat a la seva habitació i no es sentia el seu repir profund i plàcid. Però avui tot tornarà a la normalitat, el meu fill i la meva filla arribaran cansats i casa nostra es tornarà a omplir de vida.

Feliç aniversari

2007-10-17T16:44:00.000+02:00

El 15 d'octubre el meu fill va fer 8 anys, com passa el temps!!!!, sembla que va ser ahir que vam tornar del Marroc amb els nostres fills als braços disposats a iniciar una nova vida, la vida en família. Aquest dia tan assenyalat no puc deixar de pensar que en algun lloc del Marroc hi ha una dona que pensa que va tenir un fill, que es deu preguntar com està, què se n'ha fet d'aquell nadó. M'agradaria pode dir-li que en Pol Nabil és un nen feliç, que creix alt i guapo. Tendre, sensible i inteli·ligent. M'agradaria poder dir-li que li agraeixo que el portés al món, que sense ella ara no seria el meu fill i per això sempre li estaré agraïda. Ell ho sap i li agrada que recordi a la dona que el va dur al món.

l'estel del matí

2007-09-28T13:11:00.000+02:00

Són dos quarts de set del matí i sento fressa a l'habitació dels nens, paro l'orella i escolto. Dedueixo que "algú" està baixant per l'escala de la llitera. M'aixeco i trobo el meu fill assegut al water, em mira mig adormit i em diu que se li escapava el pipí. Per la finestra del menjador entra claror, m'hi acosto i veig que encara és de nit però un estel de tamany gegant està palplantat davant la nostra finestra, és molt bonic. Crido en Pol Nabil que vingui i el mirem junts - Em sembla que no és un estel, sinó el planeta venus- li dic. Ell em respon que és preciós. Ens fem un petó i tornem cap al llit. Quant ens llevem no sap si ho ha viscut o ho ha somniat.